Vés al contingut

CENTRE D'ESTUDIS IGNASI IGLÉSIAS

Visita nocturna al Cementiri de Sant Andreu

El dijous 21 de març Cementiris de Barcelona ens va convidar a la visita nocturna y teatralitzada en el Cementiri de Sant Andreu, amb llum d’espelmes.

A finals del segle XVIII era una evidència que els fossars parroquials, on s’hi enterraven la majoria dels difunts, eren focus d’infeccions i malalties molt perilloses per a la salut dels ciutadans. Però la societat d’aquell moment enterrava prop de les parròquies perquè donava més protecció divina fonamental. Fins ben entrat el segle XIX no es començaren a traslladar els difunts a cementiris moderns, com el del Poblenou (1819), el primer en tot l’Estat.

Inicialment, el cementiri de Sant Andreu de Palomar era modest, ajustat a les necessitats del poble, encara que aquest era el més habitat de tots els pobles del Pla de Barcelona (4345 habitants l’any 1842). El cementiri va anar evolucionant i ampliant a mesura que ho feia Sant Andreu de Palomar. Durant el S. XIX el municipi va passar de ser un poble rural a ser un territori industrialitzat, on s’hi construïren diferents i importants fàbriques com la coneguda Fàbrica Fabra i Coats o la Maquinista Terrestre i Marítima.

Va ser a partir de l’annexió de Sant Andreu, a Barcelona, el 20 d’abril de 1897, que el cementiri es transformà més. L’any 1899 es va fer la primera ampliació. Pere Falqués, arquitecte municipal de Barcelona, va projectar el Segon Departament i la unió entre els dos, igual que el disseny de la Capella, ubicada al centre d’aquest.

El proppassat dijous 21 de març s’organitzà una visita nocturna per diferents torns al cementiri de Sant Andreu de Palomar. Durant la visita, seguint el camí que ens marcaven uns llums d’oli, s’anava comentant  la història d’uns quants personatges destacats allí enterrats: la tomba de la vídua de la família Martí; l’arquitecte Pere Falqués; la primera doctora del nostre país Dolors Aleu (un metge amb faldilles, com la vam descriure a l’època), la història del Santet de Sant Andreu, Francesc Pla; la tomba del Soldat desconegut, on hi ha enterrat el General Lacy; els pares de la model i actriu Teresa Gimpera, fundadora, la mare, de l’escola bressol Núria;   la cantant d’òpera Montserrat Caballé, el recinte hebreu, i en acabat es va llegir el poema de la Dolça Mort de l’il·lustre poeta del poble l’Ignasi Iglésias.

Mireu-vos, l’àvia, que arrupida!

Amb el pas trèmul, però eixerida

no cessa a penes de feinejar.

Que no li parlin de reposar.

Que no li privin de fer minvades

ni de cuidar-se de les llocades;

sinó, enardint-se, vol els seus drets,

ja que, essent àvia, nins o pollets

(tot una cosa, segons diu ella,

tot mainadetes amb llur estrella),

per bé que porti la jove el mas

(qui es plany que faci tant d’escarràs),

ningú amb més gràcia sabrà pujar-los,

ni amorosir-los i àdhuc renyar-los,

com fent costura prop dels pallers,

sense cap llibre… ni altres papers.

Mireu-vos, l’àvia, que va calmosa!

Ahir tan àgil i tan airosa!

Si sembla una altra! Com ha perdut!

Amb tot, no es dona, ni vol ajut

dels qui, seguint-la, veuen, amb pena,

com fa tentines, com una nena

que aprèn soleta de caminà.

No: fins que mori no es donarà!

No: que la deixin! Que no s’afanyin

apuntalant-la! Que no la planyin!

No: fora crosses! Perdria els drets

que té, amb les lloques, sobre els pollets,

els seus deixebles de la costura,

pels quals voldria, per més ventura,

podé ajocar-los en un bressol

quan, ensunyant-se, s’acluca el sol.

Mireu-vos, l’àvia, tota colltorta,

mig ajaguda! Mireu-la, morta,

que el jorn li envia son últim bes!

La senalleta que duia adés,

plena de grana, com se li vessa

damunt la falda! Mentre, amb gran pressa

I entrebancant-se, tots els pollets

(que a penes saben tenir-se drets)

van enfilant-s’hi , pica que pica,

fent, brogidosos, una música

que no interrompen, piulant, piulant,

bellugadissos, saltironant,

amb tanta vida i amb tanta joia,

més que una toia de gira-sols,

té una faldada de picarols.

Adaptació del poema “Dolça Mort” de l’Ignasi Iglésias