A les darrera pàgines d’En el clos de les dents” intuïm, una Barcelona llunyana, promesa d’un temps encara per arribar. En “D’on surt el foc que ens burxa la nit closa”, aquesta mateixa ciutat s’alça davant nostre amb tota la seva plenitud. Ja no és un pressentiment, sinó una presència viva: la matèria amb què es construeix la memòria
Aquesta novel·la és, doncs, un pont cap el passat. Un pretext per tornar a mirar aquella Barcelona d’entreguerres que es transformava a cada cantonada: la ciutat de les joieries i dels prostíbuls, dels cabarets i dels avenços mèdics, de les revoltes al carrer i de la convivència entre la misèria i la riquesa. També la ciutat dels gàngsters i dels primers combats de boxa, de Boadas – abans d’obrir la cocteleria que du el seu nom -, i de final d’una guerra que ho va canviar tot i ens va deixar el silenci pesant de la derrota.
En el fons, aquest relat ens parla del foc que encara ens crema per dins, del que ens burxa en la nit més tancada, quan el vespre s’omple de secrets i tornen els interrogants, obstinats a demanar resposta. Preguntes que potser hauríem volgut compartir amb els nostre avis, però que, per alguna raó, vam deixar perdre en el temps – com si només a través de la literatura poguéssim, finalment, començar a escoltar-les.
