Vés al contingut

CENTRE D'ESTUDIS IGNASI IGLÉSIAS

CENTENARI DE LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA

12 de setembre de 2023, a 19 hores:

La dictadura de Primo de Rivera a Sant Andreu de Palomar: motius i fets” a càrrec de Pau Vinyes i Roig, historiador i membre del CEII.

18 d’octubre de 2023, a les 19 hores:

La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya: motius i fets“, a càrrec de Josep Maria Roig i Roig, historiador i director de la Revista de Catalunya.

Totes dues conferències es duran a terme a la seu del CEII (carrer d’Ignasi Iglésias, 33 / 08030-Sant Andreu de Palomar)

En el context de la Guerra del Rif, el 22 de juliol de 1921, esdevingué la Batalla d’Annual, entre les tropes colonials espanyoles i les tropes irregulars del cabdill Abd-el-Krim, al barranc que separa Igueriben i Annual, a l’actual Marroc. En aquesta batalla hi van perdre la vida uns vuit mil soldats espanyols −la majoria de lleva obligatòria−, entre els quals el mateix general Manuel Fernández Silvestre. La ciutat de Melilla estigué a punt de caure en mans dels seguidors d’Abd-el-Krim. Dins de la historiografia espanyola la batalla és coneguda popularment com el Desastre d’Annual.

Plaça d’Orfila, amb la Tinença d’Alcaldia del Districte IX al fons., l’any 1928. JOSEP BOIXADERA I PONSA / FONS FAMÍLIA VINYES-ROIG (foto 1)

A l’Estat espanyol, immers en una greu crisi política i amb el pistolerisme a gran escala, comportà la caiguda del cap de govern de torn i els seus ministres, encapçalat per Manuel Allendesalazar Múñoz, i el retorn d’Antoni Maura i Montaner a la presidència del Govern. En l’àmbit militar s’obrí una comissió per tal d’esbrinar les causes de la desfeta a càrrec del general Juan Picasso González. Coneguda com la Comissió Picasso, la qual més que cercar solucions al problema posà cortines de fum per esborrar la mala imatge de l’exèrcit espanyol en el conflicte marroquí. Anys a venir, el cop d’Estat del general Miguel Primo de Rivera, del 13 de setembre de 1923, serà la distracció perfecte per «passar full» en aquest episodi de la història espanyola. El rei Alfons XIII donà total suport al cop d’estat.

La dictadura significà la pèrdua de les llibertats conquerides anys enrere, la prohibició de l’ús del català en àmbits oficials i la persecució de les associacions culturals i organitzacions polítiques de caràcter democràtic, republicà i catalanista. La Mancomunitat de Catalunya, que va ser instaurada el 1914 i presidida per Enric Prat de la Riba −substituït en morir per Josep Puig i Cadafalch− va ser desmantellada. Tota la bona gestió d’aquest ens descentralitzador va quedar esborrada per una dictadura que pretenia controlar als seus súbdits de forma autoritària.

Els Pomells de la Joventut obra cultural cristiana, creats per l’escriptor Josep Maria Folch i Torres, foren il·legalitzats per la dictadura, com fou el cas  dels de Sant Andreu de Palomar. FONT: FULLES HISTÒRIQUES DE SANT ANDREU DE PALOMAR (foto 2)
 

Sant Andreu de Palomar en va patir les conseqüències. La Unión Patriótica esdevingué el partit del règim i va tenir molt de poder a escala local. Delators a sou del nou règim acusaven persones i entitats contràries al nou estament militar. Els diaris populars i catalanistes foren clausurats o regits per una fèrria censura. Mossèn Clapés va haver de tancar l’escola i la biblioteca en ser acusat de catalanista, tot i ser un home d’església i conservador. Les entitats com l’Orfeó l’Eco de Catalunya, el Centre Popular Catalanista −clausurat i obligat a reobrir amb el nom de Casino de la Ilustración−, els Pomells de Joventut, l’Avenç Nacionalista Republicà i el Foment Sardanístic Andreuenc foren algunes de les associacions i corporacions que en sofriren les represàlies. També foren perseguides personalitats locals, algunes de les quals patiren presó, i altres s’hagueren d’exiliar per por de ser empresonades. Mossèn Clapés, en referir-se als controls de la Biblioteca Pública que ell mateix dirigia, esmentava:

«Entretant la Biblioteca Pública de Sant Andreu de Palomar, obra també creada per mi, es trobava en interdicte per la policia mal aconsellada pels mals andreuencs, els de les delacions. Un dia aquesta venia per enterar-se dels noms dels concurrents i dels seus oficis, un altre dia es posava a l’aguait, al carrer, per veure qui entrava i sortia de la mateixa, amb la mala fe de què cercaven anarquistes, un altre dia portaven la missiva idiota d’averiguar de què parlaven els llibres de la Biblioteca, i amb quines llengües estaven escrits, és a dir, s’informava de coses tan estúpides, com estúpids durien ésser els directors locals de la baixa maniobra»[1]

Com ja hem dit la llengua catalana fou bandejada en tot el territori catalanoparlant. A Sant Andreu se substituïren els rètols públics en català pel castellà, tal fou el cas del Dispensari Municipal, del Casal Catòlic de Sant Andreu de Palomar… Tot l’ensenyament de les escoles també fou en llengua de Quevedo, fins i tot el catecisme, tant a les escoles religioses com les privades, i aquestes darreres amb l’obligació de penjar el retrat del rei en lloc ben visible.

El president del directori militar Miguel Primo de Rivera dirigint unes paraules als membres del Sometent de Sant Andreu de Palomar, a la plaça d’Orfila, a mitjan anys vint. JOSEP BRANGULÍ / ANC (foto 3)
 

A la parròquia s’obligà els capellans a predicar en llengua castellana, fet que fins aleshores no havia ocorregut mai. Aquesta situació comportà diverses queixes per part d’una majoria de feligresos i alguns deixaren d’assistir a les cerimònies litúrgiques en senyal de protesta.

Benedicció pel bisbe de Barcelona Ramon Guillamet de la Tinença Parroquial de Sant Pacià, el 9 de març de 1924. FONS FAMÍLIA VINYES-ROIG (foto 4)
 

D’altra banda, el 9 de març de 1924 el bisbe Ramon Guillamet i Coma beneïa com a tinença parroquial Sant Pacià, que depenia de Sant Andreu de Palomar, després de restaurar el temple neogòtic de l’antic convent dels Germans Maristes, cremat durant la Setmana Tràgica de 1909. Mossèn Alexandre Pech i Ferrer fou nomenat el primer tinent. Cinc anys després esdevindria parròquia independent i per la diada de Sant Pacià de 1929 s’inaugurava, gràcies a les aportacions dels feligresos, el campanar i el rellotge, que fou pagat en part per l’Ajuntament de Barcelona i que costà 6.000 pessetes.

Si la dècada dels anys 20 començava amb una població de 50.000 habitants a tot el districte, a punt de finalitzar-la, el 1928, la xifra quasi es doblava i arribava als 97.195 habitants.[2]

El gener de 1930, el general Primo de Rivera dimitia i s’iniciava un període curt anomenat dictablanda, que fou encapçalat pel tinent general Dámaso Berenguer y Fusté i l’almirall Juan Bautista Aznar-Cabañas. Les alcaldies suprimides arran del cop d’estat foren restablertes i s’inicià un procés de restabliment del règim anterior del setembre 1923. El 12 d’abril de 1931 es convocaven eleccions municipals, les quals es convertiren en un plebiscit entre monarquia i república. El triomf d’aquests darrers va provocar l’adveniment de la Segona República espanyola.

Pau Vinyes i Roig